Una empresa maderera ecuatoriana contrata a mercenarios para eliminar a indígenas y poder ampliar su área de intervención forestal

Los indígenas asesinados vivían en la reserva con el mayor número de especies de árboles por hectárea del mundo

Ecuador, 11 de noviembre de 2011. Clàudia Vigueras

Miembors de la tribu de los Tagaeri

Ayer se encontraron en Ecuador más de 50 indígenas muertos de la tribu Tagaeri, que fueron decapitados brutalmente por miembros de la tribu.Los dos grupos pertenecían a la misma etnia, y fueron enfrentados por los intereses de una de las empresas madereras del sector. Los Tiguïno fueron contratados para acabar con la tribu vecina, y así la empresa poder ampliar su área de intervención forestal.

En Lorocachi, al norte de Ecuador, murieron ayer entre 52 y 60 hombres, mujeres y niños, según la Confederación de Nacionalidades Índigenas del Ecuador (CONAIE), pertenecientes todos ellos de la tribu. La comisión integrada por el gobernador, Antonio Ramírez Serrano; el fiscal, Gabriel Moratini del Nido; y el jefe de la Policía de Pastaza, Vicente Asevedo; no logró ingresar al sitio de los hechos para verificar el número de muertos. Los causantes de la masacre fueron otra tribu de la misma etnia Huaorani, los Tiguïno, que fueron contratados como mercenarios por una empresa maderera con intereses en ampliar su área de intervención forestal.

Ubicación del Parque Nacional de Yasuní http://www.grap.org

 Los indígenas asesinados vivían en la reserva de los Tagaeri, perteneciente al Parque Nacional de Yasuní. Esta  selva cuenta con el mayor número de especies de árboles por hectárea en el mundo, y fue declarada por el Gobierno Nacional ecuatoriano como “Zona Intangible”. Esta declaración implica que la zona ha de ser

protegida de cualquier actividad que pudiera alterar la biodiversidad y la cultura etnológica de la zona.

Con este hecho es la primera vez que se da este tipo de enfrentamientos entre miembros de la misma nacionalidad y del mismo tronco antropológico.

Conoce el Parque Nacional Yasuní:

Senyor Monzó, m’agradaria…

Fa deu dies, el senyor Monzó publicava una columna titulada  “Vet aquí la Spanish Revolution”. Vaig llegir-me l’article i de seguida vaig tenir clara la resposta: senyor Monzó, no sé si sap massa de què parla.

Per començar, m’agradaria fer-li veure que 150.000 persones, que a vostè li semblen poques, són suficients per engegar un moviment, i que el 0,037% de població que vostè cita en el seu article són només els que estan físicament a les places. Ara bé, per sort, en l’era “d’interneeeEEEER” en la que vivim, no és necessari estar de cos present en un lloc per compartir, sentir i lluitar conjuntament. També m’agradaria comentar-li que, de moment, pocs han parlat d’estar fent una revolució. És evident que el que està passant, ara per ara, està lluny de poder-se considerar revolució social, però si més no, és un fet excepcional que està unint a la gent, alimentant esperances i despertant  persones adormides. Sense cap intenció de fer una comparació amb el que passa aquí; les revolucions d’Egipte i Tunísia no van començar així?

Canviant de tema, m’agradaria rectificar la seva afirmació “Els campistes estan necessitats d’una causa per la qual lluitar”. Si hagués trepitjat algun dia Plaça Catalunya, hauria vist que el que hi ha a la famosa acampada és un grup heterogeni de ciutadans que tenen les coses clares. Està clar que no tots tenen la mateixa ideologia, però estan allà per discutir, parlar, aprendre i buscar noves alternatives a un sistema que no els té en compte.

També m’agradaria explicar-li –si és que li és tant difícil d’esbrinar – què és el què volen. S’han escrit ja molts fulls amb propostes de la ciutadania, però el prioritari és acabar amb els privilegis per a polítics, per banquers i per les grans fortunes. També garantir uns sous dignes, qualitat de vida per a tothom, dret a habitatge, serveis públics de qualitat, llibertats i una democràcia participativa. Creu que això és molt demanar? Si és que sí, m’agradaria que fes un exercici d’imaginació i es poses en la pell de les famílies que tenen tots els membres a l’atur o dels pensionistes que malviuen per poder pagar la llum i el gas. Posi’s en la pell de la persona de 40 anys que no pot emancipar-se si no és fent-se esclau del banc. De debò creu que demanen massa? Només indicar-li que ningú vol acabar amb els polítics, només es vol que siguin honestos; que ningú vol esborrar la democràcia, es vol que sigui ètica i participativa i que ningú vol acabar amb la banca, simplement acabar amb l’especulació.

Em sembla que, aquest cop, és vostè qui està assegut a la poltrona. El convido a deixar-la per un dia, passejar per les places i parlar amb la gent que hi ha. La veritat és que em sorprèn molt que estigui més informat que vostè un nen de set anys, que el passat dijous va demanar el micròfon a mitja assemblea i va cridar: “Gràcies a tots; m’agrada que la gent gran lluiti pel nostre futur!”.

“El meu hobby és el periodisme, no sé quan treballo i quan no”

Entrevista a Albert Om

En un pis molt il·luminat, amb decoració moderna i minimalista de l’Eixample, ens trobem amb Albert Om a la seva productora, Dies Tontos. Ens condueixen cap a una sala d’estar, amb dos sofàs blancs i una televisió. Ens crida l’atenció una mena de catifa amb el logotip d’El Club. El periodista i presentador televisiu de TV3, Albert Om, entra amb un somriure i ens presentem. Ens asseiem en els còmodes sofàs i comença l’entrevista.

BARCELONA

– Com és Albert Om?

-Curiós i irònic o escèptic. Curiós perquè jo crec que sense curiositat no hi ha periodisme i irònic o escèptic perquè és una manera de veure el món.

 – Com és el teu dia a dia?

– Depèn, és molt divers. Durant deu anys, entre RAC1 i TV3 vaig estar fent un programa  diari al matí o a la tarda i ja sabia el que havia de fer. I ara depèn si tenim les gravacions d’El Convidat, a vegades tenim el cap de setmana sencer de rodatge, o puc tenir un dia de festa entre setmana…

– Periodista; per vocació o va ser una decisió que sorgí d’inesperat?

– Ho tenia molt clar des de petit, jo llegia més diaris que no pas “tebeus”. Tenia molta curiositat per saber què li passava a l’altra gent, descobrir coses i persones noves. Ma mare explica que jo de petit anava amb un micròfon fent entrevistes als amics. (riu)

 -Explica’ns el teu inicis.

– Vaig començar a fer periodisme l’any 83. Amb 17 anys ja treballava a Radio Taradell, que és la ràdio del meu poble, i a El 9 nou, el diari comarcal de Vic. Més tard, vaig entrar a El Terrat. És a partir d’aquí quan surto a la tele per primer cop al programa Malalts de tele. Fa 27 o 28 anys que em dedico al periodisme i he tingut la sort de poder fer coses de premsa, de ràdio o de televisió.

-Veient la teva trajectòria, et quedaries amb algun mitjà concret?

– No ho sé; la gràcia és anar canviant. Jo m’observo després dels anys i dic: “Òstia, quina sort que hagi pogut viure dels diferents mitjans.” El periodisme es tracta d’una cursa de fons: has d’estar molts anys en aquesta professió sense tenir pressa.

“He tingut la sort de poder fer coses de premsa, de ràdio i de televisió”

‎- La idea del programa televisiu Jo vull ser és molt semblant a la d’El Convidat, tot i que el format és molt diferent. Vas utilitzar-ho com a font d’inspiració?

-No va ser una font d’inspiració però sí que tenen coses en comú. El fet d’acostar-se, mirar altres vides per acabar qüestionant-te la teva. Tot i així, Jo vull ser era un programa de plató i El Convidat no. Fent El Convidat he vist altres maneres de pensar, de viure i de fer que han fet que em pregunti com visc, què penso i que faig jo.

-El programa intentava arrencar el «Jo vull ser com ell/a». Qui voldries ser tu?

– Jo estic molt bé sent qui sóc. (riu) Sí que és inevitable que quan t’acostes molt a una persona, sempre trobes alguna cosa que t’agradaria tenir tu. Per exemple, un dels molts convidats, quan passejàvem pels carrers de Barcelona, mirava molt els edificis. Aquella persona, que no era catalana, m’ensenyava coses de Barcelona que jo no havia vist mai. Sempre trobes coses que pots aplicar a la teva vida.

-Vas passar de fer Malalts de tele treballant d’actor secundari a «El Club» com a presentador principal. Quina repercussió va tenir per tu?

– Malalts de Tele també va tenir molta repercussió tot i que El Club el dirigís i presentés jo. Jo, en aquell temps, feia de guionista dels programes d’Andreu Buenafuente. Més tard, l’Andreu em proposà fer una secció a Malalts de tele. M’ho vaig haver de pensar molt, però ho vaig acceptar.  S’ha de ser conscient que la tele és un amplificador de les coses bones i de les dolentes; quan una cosa està bé, la tele ho amplifica i quan una cosa va malament, també. En tot cas, jo no he viscut mai de forma traumàtica o no m’ha canviat la meva forma de ser pel meu nivell de fama.

-Abans de fer El Club, et van oferir fer Els Matins i les nits de TV3, però ho vas rebutjar. Per què va acceptar un programa com El Club on tenia el repte de substituir a Julia Otero?

-És qüestió de prendre decisions a la vida. Crec que hem de fer les coses que ens vinguin de gust i que ens veiem capacitats per fer-les. Jo no sempre m’he vist preparat per algunes de les coses que ara sí he fet.

-Quin era l’objectiu d’El Club?

– El Club era una barreja entre periodisme i entreteniment, on era molt important l’ambient i el to que tenia. Era un programa que no vivia de l’actualitat pura i dura dels matins; al ser a la tarda, ens podíem permetre parlar de les coses no tan importants però que també ens afecten molt.

-Per què 1.000 programes i no allargar-ho més?

-Et sembla poc?

-Tenint l’èxit que tenia…

-Perquè són cicles vitals. Sempre val més parar abans que no es cansi la gent. Jo vaig notar que allò era una etapa que s’havia d’acabar. A partir del 2009 vaig parar i he pogut fer altres coses: El Convidat, el documental d’ETA…

 -Quin és el millor record que tens d’El Club?

– Valoro molt les converses amb gent com Eduard Punset; el Doctor Dexeus o l’entrevista amb Quintero, que ha fet moltes entrevistes però no en dóna gaires. Però si m’he de quedar amb una, escullo una entrevista a una dona anònima del públic. 5 minuts abans de començar el programa em vaig quedar sense convidat i la vaig escollir a ella de tot el públic. Vam estar mitja hora parlant sobre la seva vida.

–Pepe Rubianes ha estat un convidat habitual en els teus programes. L’esclat arribà amb la seva resposta a la pregunta sobre “L’unitat d’Espanya”. Et pensaves que portaria tanta polèmica?

-Crec que va començar molt malament i va acabar pitjor. I per respecte a Rubianes, no cal donar-li més voltes de les que va tenir en aquell moment. El Pepe ho va passar molt malament per culpa d’una gent que ni havia vist allò ni tenia cap interès en entendre’l.

“Volia deixar de fer plató i centrar-me en el que més m’agrada: la conversa”

– Considerem que El Convidat és un programa molt personal, d’autor. De qui vaser la idea principal?

-D’en Francesc Escribano i meva. La proposta neix de dues coses: volia deixar de fer plató i centrar-me en el que més m’agrada: la conversa.

– Realment passaves 48 hores a casa de la persona?

-Sí, 36 diguem-ne. Des de dissabte al matí, fins diumenge a la tarda. És una experiència fantàstica, molt personal on la importància del programa recau en l’amfitrió que em convida i t’obre les portes de la seva vida. El problema no és ensenyar la casa si no ensenyar-te a tu mateix.

-Com decidíeu el personatge a entrevistar?

-De la mateixa manera que vosaltres m’heu escollit a mi. El que intento és que sempre hi hagi uns valors per transmetre, que no tots els personatges siguin iguals i  no expliquin el mateix.

-Deixaries que un periodista entrés a casa teva durant 48 hores?

Depèn de qui fos i de la confiança que tingués amb ell. Aquest programa es basa molt en la confiança. Amb vosaltres m’ho estic pensant… (riu)

-Per entrevistar a Antoni Bassas vas viatjar fins a Washington, t’agrada viatjar?

-Sí, m’agrada molt viatjar. Encara que per aquest programa no és imprescindible. És més un viatge al voltant de la persona i no a una ciutat concreta.

-Quin lloc ens recomanaries?

– L’altre dia em vaig perdre a estació de Sants, que és com un món. Recomanaria a tothom que vagi a qualsevol lloc públic, com per exemple un jutjat o a un cementiri. Tot això són realitats i viatges diferents que tens al costat de casa.

-Quin ha estat per vostè el millor personatge d’El Convidat?

-Això no t’ho diré! Sinó quedaré malament amb els altres! (riu). Estem contents de tots, però va ser molt especial amb Mossèn Ballarín. Inclús, quan es va emetre el programa vam tornar a anar a casa seva a veure’l junts.

– Arran d’aquest programa va néixer la teva imitació a Polònia. Què en penses?

M’agrada més el programa que la imitació. Crec que Polònia és un programa sensacional. Quan veus la imitació penses “Òstres, aquest sóc jo?”.  En aquests tipus de programes ens veiem com en un mirall deformat. En el fons, sí que hi ha alguna cosa nostra en el personatge.

-Ets un dels fundadors de l’Ara. Com va sorgir la idea?

La idea va sorgir d’un grup de periodistes d’entre 40 i 50 anys, com és el director Carles Capdevila, Toni Soler o jo mateix. Ens va semblar que era un bon moment per expressar la nostra manera de veure el món a través de la premsa. L’objectiu era crear una marca, que és la marca ARA, un diari que té versió en paper i en suport digital. És apassionant, i jo personalment estic aprenent molt.

 -Fa poc vam veure a  TV3 ETA a la ciutat dels sants. Quines reaccions ha tingut aquest reportatge?

– Va tenir crítiques molt bones, va ser un documental on el que m’interessava era poder parlar de com vam reaccionar els catalans quan ETA va atemptar a casa nostra.

  -A qui t’agradaria entrevistar que encara no ho has fet?

– M’agradaria accedir a llocs que no accedim normalment. Per exemple, m’agradaria explicar la història d’una periodista que deixa de ser periodista per passar a ser princesa, la reina d’Espanya. Jo penso que quan neixes periodista, mors periodista.

-A qui t’agradaria poder entrevistar si encara fos viu?

M’hagués agradat molt fer El Convidat amb Pepe Rubianes. Ens ho hauríem passat molt bé i segurament a la gent li hauria agradat molt.

“M’agrada molt treballar al meu país i amb la meva llengua. Jo crec que ho faig més bé aquí que no pas ho faria fora”

-La pitjor anècdota que t’ha passat davant del públic és…

– Una vegada una dona del públic es va desmaiar en directe. El problema era que jo l’estava veient però l’espectador des de casa no. Quan el públic va veure com la dona queia en rodó es van aixecar i em va mirar amb cara sorpresa perquè jo no feia res. Havia de seguir amb el programa!

-Consideres que et queda alguna cosa per fer en el món del periodisme?

– Em queden moltes coses però no sé quines són i si les faré mai. La vida m’ha anat portant a llocs que  no m’esperava. No sé què em depararà el futur.

 -Sempre t’hem vist a mitjans de comunicació catalans. No t’has plantejat mai sortir de Catalunya?

– No. M’agrada molt treballar al meu país i amb la meva llengua. Jo crec que ho faig més bé aquí que no pas ho faria fora. Em costaria molt més i estaria més insegur.

-Què en penses de Divendres, el programa que t’ha substituït a les tardes?

– Les vegades que hi he anat m’han tractat molt bé. Desitjo que el vagi fenomenal i que durin tants anys com els faci feliços el programa.

 -Televisió pública o privada?

– M’agradaria molt que hi hagués una televisió privada a Catalunya. Apart de la televisió pública, com és TV3 referent durant molts anys,  desitjaria que hi hagués una televisió privada que fos capaç de fer-li la competència a TV3 i que apostés per gent d’aquí.

-Quin són els teus projectes més propers?

– Actualment estem gravant la segona temporada d’El Convidat.

 

Clàudia Vigueras, Albert Om, Patrícia Rubio, Laura Rubio

Culer 2.0

Una vegada més fent història. Una vegada més deixant clar qui són. Una vegada més complint amb l’afició i omplint cares de somriures. Ho han tornat a fer, i aquesta vegada no era tan senzill. Partien amb desavantatge, començaven perdent contra un equip consistent, tenien dos murs infranquejables al davant que pretenien frenar-los. Però malgrat tot, una vegada més, el Barça ens ha demostrat que amb esforç i il·lusió les coses no són tan difícils. Ahir van passar a quarts, però també van aconseguir alimentar una mica més la memòria dels culers, que recordaran orgullosos les explosions d’alegria al celebrar els tres gols que ens fan estar més a prop de Wembley.

Avui, a més a més del somriure a la cara dels culers i moltes samarretes blaugranes pel carrer, senties que més d’un deia: «Estava clar que remuntàvem!» o «Jo ja ho havia dit que guanyaríem!». I pot semblar arrogància pura, d’aquell que en temes futbolístics sempre té la raó. Però molta gent ho creia de debò; el Barça no els podia fallar. Exactament tres de cada quatre persones.

I no m’estranya! Després de guanyar-ho tot en els últims dos anys els aficionats blaugrana no contemplen la paraula derrota en el seu diccionari, no forma part del seu vocabulari. S’ha acabat aquell patidor sense remei que Joan Maria Pou retratava al seu llibre «Avui patirem». El seguidor blaugrana pessimista i catastrofista ha donat pas al culer 2.0, aquell que confia en l’equip per sobre de tot, que no en dubta mai, que després del gol de l’Arsenal no va baixar els braços i va seguir creient.

I segurament és normal aquest comportament, aquesta tranquil·litat. Guardiola ja ho va deixar clar l’endemà de perdre contra l’Arsenal:

“Permeteu-me que tingui fe amb aquests homes, ens han donat massa com per no confiar en ells!”

Mou i CR7, molt bons fitxatges pel Barça

Des de sempre els dèrbis entre el Barça i el Madrid han estat el partit esperat de la temporada per tots els seguidors dels dos equips. Normal, màxima rivalitat entre els dos clubs, futbolísticament, políticament, ideològicament… Sempre s’ha rebut al contrincant entre xiulets i insults, i les ganes de guanyar-lo sempre hi han sigut.

Fins aquí tot normal, però quan feia que els seguidors blaugranes no cantaven tots a l’uniso (i sense la música de megafonia) l’himne del Barça en un Barça – Madrid? Quan feia que tot el Camp Nou animava als jugadors, no només els més joves i il·lusionats? Quan feia que TOTS els espectadors del partit seguien els càntics i xiulaven quan el rival tenia la pilota, no només els de sempre? En tots els dèrbis passa, sí, però en l’últim va ser exagerat!

Del 5-0 hem vist imatges dels seguidors, tant petits com grans a les graderies cantant «Mourinho sal del banquillo», un càntic que va néixer en ple partit de la ment d’algun blaugrana inspirat. Hem vist imatges a peu de camp de Ronaldo a primer pla i seguidors barcelonistes en segon pla i, una mica borrosos, amb les boques ben obertes cridant el que tots li diríem i ensenyant-li el tercer dit de la ma, cosa que sabem tots el que vol dir.

I ara que s’acosta l’abril, un més on de moment hi ha programats dos dèrbis, un dels quals és una final, estic segura que l’ambient no serà diferent. D’acord que el 5-0 va ser a casa nostra, i que en els dos partits que venen ara els seguidors blaugrana no seran majoria, però tot i així el que vam viure el 29 de novembre no és gens difícil que es torni a repetir, per la simple raó que en l’equip rival hi ha els nostres estimats Mourinho i Cristiano Ronaldo.

Només pel simple fet de veure a Mourinho a la banqueta amb aquella cara de superioritat, o a Cristiano Ronaldo amb aquell posat estúpid l’afició blaugrana s’encén. I no només l’afició blaugrana, sinó totes les aficions. Perquè, de quants camps el Madrid a sortit xiulat, i especialment Cristiano Ronaldo cada cop que toca la pilota? I pel contrari, de quants camps a sortit el Barça aplaudit, especialment Andrés Iniesta quan el canvien?

Amb el seu orgull i la seva suficiència només aconsegueixen que els aficionats blaugranes treguin tot el que tenen dins per veure’ls derrotats i impotents. O no us sentiu una mica millor al pensar que Cristiano Ronaldo, per tants el millor del món i millor que Messi, no ha sigut capaç de marcar cap gol contra el Barça?

Així que moltes gràcies al que va decidir col·locar a aquests dos personatges al club blanc. Es pensaven que els donarien títols i victòries i els ha sortit al revés, han acabat sent uns molt bons fitxatges pel Barça.

Tot el Camp Nou cantant «Sal del banquillo, Mourinho sal del banquillo».

El Mètode Grönholm, un èxit continu

Fa vuit anys que El mètode Grönholm es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya, i des de llavors que tot el que he sentit d’aquesta obra han estat crítiques excel•lents, paraules boníssimes i recomanacions. Ara que s’ha tornat a estrenar al teatre Poliorama i que queden pocs dies perquè s’acabi no podia ser que em quedes sense veure-la, així que ahir a la nit vaig assistir a l’espectacle. Vaig ser afortunada d’escollir un dia en que després de l’obra hi havia programat un col•loqui amb l’autor i els actors. La jugada em va sortir rodona!

A El mètode Grönholm, quatre candidats, tres homes i una dona, es presenten a la fase final d’un procés de selecció que ha organitzat una important multinacional per triar qui ocuparà un alt càrrec executiu. L’obra ens mostra a què estan disposats a renunciar per aconseguir la feina, fins on arriba el seu esforç i la seva lluita per obtenir el lloc de treball somiat o quins són els límits en l’actuació de cada candidat. El joc entre els aspirants es torna també un combat de sentiments, ambicions, enveges, veritats i mentides.

Així, Jordi Galceran, autor de l’obra, ens proposa una divertida caricatura, que no s’allunya tant de la realitat, sobre les tensions, els conflictes del món laboral i l’ètica empresarial, que també recorda la manera de fer, de passar per sobre dels altres, que impera en la nostra societat.

A més a més de contar amb un guió molt ben treballat i amb un toc d’humor, una història que enganxa des del primer moment, i una posada en escena simple però suficient, l’obra guanya amb el treball dels actors, que s’ha de reconèixer que és perfecte. Representen la funció un quartet de luxe: Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Jordi Diaz i Roser Batalla.

La idea de l’obra va sorgir d’un cas real. Fa uns anys va sortir al diari una noticia que explicava que s’havien trobat a unes escombraries de Madrid tot tipus d’observacions de les candidates d’un procés de selecció per una becant en un supermercat. A partir d’aquest moment Jordi Galceran es va sentir atret pel tema, sobretot per “aquest joc al que juga l’entrevistat i l’entrevistador a les entrevistes de feina: un fingeix ser el que vol que sigui l’empresa i l’altre intenta descobrir com és aquella persona en realitat”. A partir d’aquí Galceran va documentar-se sobre processos de selecció, va agafar una idea i va escriure l’obra. “És el relat d’un seguit de situacions portades a l’extrem, però tot i així moltes coses de les que fan o proves a les que es sotmeten els candidats les vaig extreure dels llibres tal i com estan a l’obra”.

Quan veus l’obra et trobes davant d’una història bastant fosca, dura i humiliant alhora farcida de comèdia i un humor fred. Quan Galzeran va escriure l’obra, assegura “que la seva intenció no era fer riure a la gent”, però que des de la primera estrena va quedar clar que la gent es divertia veient com l’ambició per aconseguir una mica més de prestigi o de diners ens fa actuar de manera ridícula. “Diverteix perquè tracta d’un tema que coneixem molt; tots estem triats constantment, oferim una imatge que pensem que agradarà als altres” explica Galzeran. “L’obra s’ha estrenat ja a 35 països, i no se com ho vaig fer però tothom riu igual”, confessa, “suposo que deu ser perquè és un tema que ens toca de prop a tots i que tots hem viscut alguna vegada”.

El mètode Grönholm, aquest títol que tantes i tantes vegades hem sentit en els últims anys, no era el títol inicial de l’obra. “Al principi la vaig titular Selecció Natural, però no m’acabava de convèncer perquè només amb el títol ja explicava massa de l’obra”, apunta. La feina va ser seva per trobar un nom adient per l’obra i que a més a més no comuniques res del que passava en escena. “Un dia vaig veure que molts dels psicòlegs que inventen processos de selecció de personal eren escandinaus, així que vaig obrir el Google i vaig posar apellidos escandinavos i em va sortir una llarga llista de noms. Grönholm era l’únic que em sonava, ja que feia poc un conductor de rallis amb aquest nom havia guanyat el mundial, i així va ser com vaig decidir el nom.”

 

Als 35 països que s’ha estrenat l’obra s’ha fet amb el mateix nom, tot i rebre moltes crítiques i propostes de canvi, ja que deien que “amb aquest nom sembla una obra científica” o que és un títol “que no convidava a l’espectador a anar al teatre”. Galzeran no va permetre cap canvi de nom a cap país menys a Finlàndia, ja que “allà el cognom Grönholm és molt comú, i per ells el títol de l’obra era com per nosaltres una obra titulada El mètode García”, explica entre rialles.

En tots els casos, El mètode Grönholm és una obra gairebé obligada per aquell que vulgui passar una bona estona veient quatre empresaris ben vestits fent coses impensables per aconseguir una plaça de director executiu, i si teniu sort i enxampeu un dia amb col•loqui final no dubteu en quedar-vos-hi.

La facultat de Ciències de la Comunicació ofereix als alumnes de primer les claus del bon periodisme d’investigació amb periodistes i experts

17-01-2010, Universitat Autònoma

La facultat de Ciències de la Comunicació va oferir als alumnes de primer les claus del bon periodisme d’investigació amb una conferència titulada “Periodisme d’investigació o Investigació en el periodisme?”. L’acte va comptar amb la presència d’experts sobre el tema com Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura Periodisme d’investigació de la UAB; Jaume Reixach, director i fundador de El Triangle; Antonio Baquero, reporter de successos de El Periódico; i Elisenda Villena, directora i criminòloga de l’agència d’investigació Mètode 3. Com a cloenda de la jornada Mètode 3 va entregar els premis Sabueso, dedicats a la millor treball de periodisme d’investigació.

Pepe Rodríguez va obrir l’acte aclarint que “el periodisme d’investigació no és res més que una caixa d’eines per fer el bon periodisme”. Amb la seva experiència el professor va encarregar-se de deixar clar als alumnes que el periodisme d’investigació és una manera diferent de veure les coses, no un gènere com qualsevol altre. Va oferir una llarga explicació sobre quines són les bases del bon periodisme i va orientar a un alumnat principiant en aquest tema amb consells i recomanacions. “La clau – per a ell – és tenir clar que no es tracta de saber buscar respostes, sinó de saber buscar preguntes.”

Per altra banda, amb un to contundent i sense pèls a la llengua, Jaume Reixach va deixar clar que “la clau de tot és saber el per què de les coses, els causants de que la nostra societat estigui plena de desigualtats, estafes, corrupció, mentides i injustícies.” El periodisme d’investigació “ha de servir per canviar-ho tot i senyalar els culpables de la situació”, i això és el que fa cada dia Reixach amb El Triangle. El seu discurs implacable i agressiu va servir per obrir els ulls als alumnes i veure que els mitjans de comunicació són negocis que serveixen uns interessos, i que per contra el periodista ha de ser aquell que ho digui tot i que no amagui allò que no interessa, que expliqui per què vivim així i que denuncií aquells que ens fan viure com ells volen. La seva recomanació principal va ser: “Autoorganitzeu-vos, i decidiu des del principi quin és el vostre bàndol; el dels periodistes que posen el dit a l’ull als culpables o el dels periodistes de despatx que compren una casa amb hipoteca i viuen com un petits burgesos.” El director de El Triangle va donar un missatge d’esperança i encoratjament per continuar informant i lluitant a favor d’un periodisme compromès i contra la censura.

Antonio Baquero va orientar la seva xerrada a incidir sobre el concepte de periodisme d’investigació, diferenciant-lo sempre del periodisme de filtració. Tot i el seu esforç durant la seva trajectòria per distingir entre aquests dos conceptes a l’hora de fer periodisme, va admetre que “malauradament a Espanya hi ha més periodisme de filtració que no d’investigació”. Per poder canviar les coses en un futur, Baquero va deixar clar als alumnes que les fonts d’informació són bàsiques i importantíssimes. La feina del periodista no pot quedar-se en agafar el dossier que et dona la policia i publicar-lo, sinó que s’ha d’intentar verificar la informació, quantificar-la i contrastar-la amb altres fonts abans de publicar-la. Tot i així, des del seu punt de vista el millor periodisme d’investigació es troba en molts llibres. Aquesta va ser una raó més per animar als alumnes a intentar assolir aquest tipus de periodisme, fent-los veure que no cal que treballin en un diari de renom per ser un bon periodista i ser considerat com a tal.

Elisenda Villena, a més a més de ser l’encarregada d’entregar els premis Sabueso, va posar punt i final a la sessió. Com a directora de Mètode 3 va diferenciar clarament un periodista d’investigació d’un detectiu privat, al·legant que el primer treballa per aconseguir una publicació i el segon treballa per a un client. A més a més el límit d’investigació d’un periodista radica en l’ètica, mentre que el d’un investigador es basa en les lleis jurídiques.

Com a detectiu i criminòloga va subratllar la importància que ha tingut en alguns casos reals la col·laboració entre periodistes i investigadors, com ara en el Cas Malaia, o la problemàtica que ha pogut causar la publicació per part dels periodistes de pistes importants en el cas investigat, com en la desaparició de la nena britànica Madeline Mccann.

Al final de la jornada es va fer l’entrega dels premis Sabueso, dedicats a premiar el millor treball d’investigació dut a terme pels alumnes de 4t en l’assignatura Periodisme d’investigació impartida pel mateix Pepe Rodríguez. Les guardonades van ser Susanna Cases, Noemi Baudernas i Elena Domingo pel seu treball “Amposta, el pacte no escrit”, investigació que tracta una trama de corrupció d’habitatges al poble tarragoní d’Amposta.

“El periodisme d’investigació dins del periodisme en general és una de les joies de la corona” va admetre Pepe Rodríguez donant per finalitzada la sessió.

Comprar per comprar

7 de gener, de tota la vida el dia de jugar amb les joguines que t’han portat els Reis, el dia de disfrutar dels regals que has rebut i el dia per descansar de tants dies de compres.

7 de gener, des de fa pocs anys un dia més per gastar quantitats abusives de diners, un dia per comprar encara més coses de les que t’han pogut regalar, un dia en el que la gent matina per ser els primers en entrar a les botigues… el dia en que comencen les rebaixes d’hivern.

Les imatges dels centres comercials i botigues que s’han vist avui per la televisió només tenen un nom: compres compulsives. En una societat on la crisi econòmica és el tema de cada dia sembla que «comprar» ha agafat un pes important i s’ha convertit en una de les accions vitals dels humans.

És normal que per Nadal la gent gasti més en regals i les botigues estiguin constantment plenes. De fet, els botiguers des de sempre han augmentat els seus beneficis amb la campanya de Nadal, ja que la tradició de fer regals el dia 25 de desembre i el dia 6 de gener s’ha mantingut des de l’antiguitat. Però actualment els botiguers esperen amb més ganes les rebaixes que no la campanya de Nadal, i molts d’ells en els tres primers dies de rebaixes superen amb diferència els beneficis obtinguts durant tot el Nadal.

Les rebaixes s’han convertit en una excusa per comprar més i per gastar més. Sembla que si hi ha rebaixes s’ha d’anar a les botigues, «no fos cas que hi hagués alguna ganga i nosaltres ens la perdéssim!».

No és normal que l’endemà del dia de Reis, dia en que la majoria de gent rep nombrosos regals de tota la família, tothom surti al carrer disposats a gastar grans quantitats de diners en qualsevol cosa que estigui rebaixada, sobretot roba i complements. Estem entrant en una societat totalment consumista i materialista que viu per comprar i en la que qui té més és millor. No crec que cap dels que avui estaven a les 9 del matí a les portes de les botigues esperant impacients per entrar tinguin cap necessitat de comprar més roba, més sabates o més electrodomèstics. La qüestió és gastar.

Crec que les imatges parlen per si soles:

Sembla mentida que la gent estigui disposada a tirar els diners d’aquesta manera i després siguin quatre els que donen diners a ONG o participen a ajudar a persones necessitades. Potser ens hauríem de plantejar tots plegats què és el que està passant amb la nostra societat, i sobretot, què és el que li passarà al món si nosaltres i les següents generacions seguim amb aquesta rutina de comprar perquè sí.

Seria perfecte que després de llegir això tothom dediqués un temps a reflexionar sobre aquest ampli tema. Tot i així, i perquè no us quedeu indiferents i tingueu més coneixement sobre aquest fenòmen us recomano el documental “Comprar, llençar, comprar”, una producció de Televisió de Catalunya.

(El vídeo que us deixo és el documental que van passar per TV1, ja que el de TV3 no l’he pogut trobar.)

Ángel “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz entreguen els premis de la primera edició de La Lliga de futbol amb l’Athletico Che Guevara com a triomfador

Champiñones, Recreativo de Juerga i Aston Birra s’emporten la resta de trofeus d’un campionat que “ha generat energia i nous valors entre els estudiants»

L’acte i l’entrega de premis de La Lliga, una iniciativa empresa aquest any pel professor Santiago Tejedor i alguns alumnes consistent a crear una competició de futbol de la facultat de Comunicació on hi poguessin participar tant alumnes com professors, s’ha celebrat a l’Aula Magna de la facultat. Ángel “Pichi” Alonso, exjugador del Barça i analista omnipresent dels actuals programes futbolístics de TV3 i Víctor Muñoz, també exjugador del Barça i actual comentarista de Gol TV han estat els encarregats d’entregar els premis de les diferents categories existents.

L’Athletico Che Guevara s’ha endut el premi de campions de lliga després de derrotar al Pelotas Fuera en una disputada final que va acabar amb 9-5 al marcador. Joshua Sánchez, també jugador de l’Athletico Che Guevara, ha estat guardonat amb el premi de Pichichi per haver marcat 13 gols. El premi a l’Esportivitat l’han guan

yat l’equip Champiñones pel  fet d’estar compost per un nombrós grup de noies que han plantat cara a la resta d’equips formats majoritàriament per nois. El Recreativo de Juerga s’ha endut el premi al Millor Bloc i l’Aston Birra el de la Millor Afició. A més a més, s’ha entregat un petit trofeu a Claudio Montefusco, director de la Vila, en agraïment per haver cedit el camp on s’han celebrat tots els partits.

Josep Maria Català, decà de la facultat de Comunicació, ha qualificat el campionat de “projecte que ha generat energia i nous valors entre els estudiants i amb el que s’ha demostrat que l’esport i el futbol poden ser generadors d’humanitat i coneixement”.

La cerimònia s’ha obert amb un vídeo de presentació amb imatges de tots els partits de lliga, entrevistes a Català, Tejedor i Montefusco, fotografies dels

equips i imatges dels blocs creats pels alumnes. Els tres han ofert també unes paraules d’agraïment i d’aprovació cap al nou projecte que esperen que “tingui un futur”. Percebal, professor d’història de la facultat, també ha intervingut posant una mica d’humor a l’acte fent un repàs de la història del futbol amb una xerrada que ha titulat “Pelas, pelos y pelotas. Una historia desnuda del futbol”.

 

 

 

Lliçons magistrals per a periodistes de tot cor

Qui cregui que en aquest llibre trobarà simplement una llista més de les regles i consells per al periodisme no podria estar més equivocat. No esperin ensenyaments evidents, ni meditacions teòriques sobre el tema de la notícia, ni doctrines inflexibles allunyades de la realitat. Ni molt menys. Benvinguts al periodisme humà, al periodisme ètic, al periodisme autèntic. Al periodisme fet amb el cor. Al periodisme que, com no, aspira a canviar el món a través de la denúncia.

Los cínicos no sirven para este oficio no és un assaig, sinó la transcripció de tres debats en els quals Ryszard Kapuscinski va participar. Cadascun d’ells aborda temes diferents, però tots són realment interessants. El primer, se centra en el periodisme com alguna cosa més que un ofici: com un compromís ètic i vital. I aposta pel periodisme de l’experiència, afirmant una idea que el periodista polonès ha complert durant tota la seva carrera: no es pot escriure sobre el que no es coneix de primera mà. No pots escriure sobre els barris pobres d’una ciutat africana sense haver viscut en ells, no pots parlar del que opina el poble sense haver-ho preguntat. Kapuscinski, a més, reflexiona sobre el paper de les fonts d’informació, assegurant que, per a ell, el millor és allunyar-se tant com sigui possible de les versions oficials, les rodes de premsa i del poder en general. Sense deixar d’atendre als esdeveniments històrics, el periodista ha de fugir de la comoditat del dossier de premsa, i esforçar-se a trobar les seves pròpies informacions.
En la segona entrevista reproduïda al llibre, Kapuscinski aborda un dels temes que millor coneix i pel qual se li nota una passió especial: Àfrica. El periodista repassa amb fluïdesa esdeveniments històrics i figures polítiques que ha conegut de primera mà. Una informació interessantissima per conèixer una mica més la situació real del continent i aprofundir en les seves arrels.
Finalment, el tercer capítol està dedicat a una conversa entre Kapuscinski i l’escriptor i crític d’art John Berger. El diàleg és intens i ple de reflexions entre literatura i imatge, sociologia i el paper dels mitjans de comunicació. Dos grans professionals compartint i contrastant punts de vista sobre alguns dels temes més difícils de la nostra societat actual.
Los cínicos no sirven para este oficio és un llibre instructiu, tant des del punt de vista ètic com a professional, així com un exercici de reflexió sobre el món actual. Sovint els metges ens recepten medicaments per curar la febre o els refredats. Receptis vostè aquest llibre per rentar la seva percepció del món en què vivim, per ampliar horitzons. No se’l perdi.