Senyor Monzó, m’agradaria…

Fa deu dies, el senyor Monzó publicava una columna titulada  “Vet aquí la Spanish Revolution”. Vaig llegir-me l’article i de seguida vaig tenir clara la resposta: senyor Monzó, no sé si sap massa de què parla.

Per començar, m’agradaria fer-li veure que 150.000 persones, que a vostè li semblen poques, són suficients per engegar un moviment, i que el 0,037% de població que vostè cita en el seu article són només els que estan físicament a les places. Ara bé, per sort, en l’era “d’interneeeEEEER” en la que vivim, no és necessari estar de cos present en un lloc per compartir, sentir i lluitar conjuntament. També m’agradaria comentar-li que, de moment, pocs han parlat d’estar fent una revolució. És evident que el que està passant, ara per ara, està lluny de poder-se considerar revolució social, però si més no, és un fet excepcional que està unint a la gent, alimentant esperances i despertant  persones adormides. Sense cap intenció de fer una comparació amb el que passa aquí; les revolucions d’Egipte i Tunísia no van començar així?

Canviant de tema, m’agradaria rectificar la seva afirmació “Els campistes estan necessitats d’una causa per la qual lluitar”. Si hagués trepitjat algun dia Plaça Catalunya, hauria vist que el que hi ha a la famosa acampada és un grup heterogeni de ciutadans que tenen les coses clares. Està clar que no tots tenen la mateixa ideologia, però estan allà per discutir, parlar, aprendre i buscar noves alternatives a un sistema que no els té en compte.

També m’agradaria explicar-li –si és que li és tant difícil d’esbrinar – què és el què volen. S’han escrit ja molts fulls amb propostes de la ciutadania, però el prioritari és acabar amb els privilegis per a polítics, per banquers i per les grans fortunes. També garantir uns sous dignes, qualitat de vida per a tothom, dret a habitatge, serveis públics de qualitat, llibertats i una democràcia participativa. Creu que això és molt demanar? Si és que sí, m’agradaria que fes un exercici d’imaginació i es poses en la pell de les famílies que tenen tots els membres a l’atur o dels pensionistes que malviuen per poder pagar la llum i el gas. Posi’s en la pell de la persona de 40 anys que no pot emancipar-se si no és fent-se esclau del banc. De debò creu que demanen massa? Només indicar-li que ningú vol acabar amb els polítics, només es vol que siguin honestos; que ningú vol esborrar la democràcia, es vol que sigui ètica i participativa i que ningú vol acabar amb la banca, simplement acabar amb l’especulació.

Em sembla que, aquest cop, és vostè qui està assegut a la poltrona. El convido a deixar-la per un dia, passejar per les places i parlar amb la gent que hi ha. La veritat és que em sorprèn molt que estigui més informat que vostè un nen de set anys, que el passat dijous va demanar el micròfon a mitja assemblea i va cridar: “Gràcies a tots; m’agrada que la gent gran lluiti pel nostre futur!”.

Comprar per comprar

7 de gener, de tota la vida el dia de jugar amb les joguines que t’han portat els Reis, el dia de disfrutar dels regals que has rebut i el dia per descansar de tants dies de compres.

7 de gener, des de fa pocs anys un dia més per gastar quantitats abusives de diners, un dia per comprar encara més coses de les que t’han pogut regalar, un dia en el que la gent matina per ser els primers en entrar a les botigues… el dia en que comencen les rebaixes d’hivern.

Les imatges dels centres comercials i botigues que s’han vist avui per la televisió només tenen un nom: compres compulsives. En una societat on la crisi econòmica és el tema de cada dia sembla que «comprar» ha agafat un pes important i s’ha convertit en una de les accions vitals dels humans.

És normal que per Nadal la gent gasti més en regals i les botigues estiguin constantment plenes. De fet, els botiguers des de sempre han augmentat els seus beneficis amb la campanya de Nadal, ja que la tradició de fer regals el dia 25 de desembre i el dia 6 de gener s’ha mantingut des de l’antiguitat. Però actualment els botiguers esperen amb més ganes les rebaixes que no la campanya de Nadal, i molts d’ells en els tres primers dies de rebaixes superen amb diferència els beneficis obtinguts durant tot el Nadal.

Les rebaixes s’han convertit en una excusa per comprar més i per gastar més. Sembla que si hi ha rebaixes s’ha d’anar a les botigues, «no fos cas que hi hagués alguna ganga i nosaltres ens la perdéssim!».

No és normal que l’endemà del dia de Reis, dia en que la majoria de gent rep nombrosos regals de tota la família, tothom surti al carrer disposats a gastar grans quantitats de diners en qualsevol cosa que estigui rebaixada, sobretot roba i complements. Estem entrant en una societat totalment consumista i materialista que viu per comprar i en la que qui té més és millor. No crec que cap dels que avui estaven a les 9 del matí a les portes de les botigues esperant impacients per entrar tinguin cap necessitat de comprar més roba, més sabates o més electrodomèstics. La qüestió és gastar.

Crec que les imatges parlen per si soles:

Sembla mentida que la gent estigui disposada a tirar els diners d’aquesta manera i després siguin quatre els que donen diners a ONG o participen a ajudar a persones necessitades. Potser ens hauríem de plantejar tots plegats què és el que està passant amb la nostra societat, i sobretot, què és el que li passarà al món si nosaltres i les següents generacions seguim amb aquesta rutina de comprar perquè sí.

Seria perfecte que després de llegir això tothom dediqués un temps a reflexionar sobre aquest ampli tema. Tot i així, i perquè no us quedeu indiferents i tingueu més coneixement sobre aquest fenòmen us recomano el documental “Comprar, llençar, comprar”, una producció de Televisió de Catalunya.

(El vídeo que us deixo és el documental que van passar per TV1, ja que el de TV3 no l’he pogut trobar.)

«Shoefiti»: l’art de penjar sabates?

Cada dia des que soc petita faig el mateix recorregut, abans per anar a l’escola, i ara per anar a la universitat. Surto de casa i giro cap a l’esquerra pel meu carrer fins al final de tot, llavors giro un altre cop cap a l’esquerra i segueixo tot recte fins arribar als ferrocarrils. En aquest curt trajecte, com a molt trigo 10 minuts, passo per sota de dos parells de bambes lligades pels cordills i penjades als cables que creuen el carrer. Però no hi han sigut sempre, de cop un dia van aparèixer, i des d’aquell dia cada cop que passo per allí la vista se m’envà sola cap a les sabates.

Primer vaig pensar que era una gamberrada que algú havia fet, però ho trobava extrany, dos gamberrades iguals en tan pocs carrers de diferència? La veritat és que no l’hi vaig donar més importància i el meu cap se’n va oblidar completament fins que uns dies més tard la meva germana va portar a casa la pel·lícula de Big Fish, de Tim Burton. En ella el protagonista arriba en un bonic poble on la gent va descalça i els carrers són d’herba. Tots els habitants han penjat les seves sabates al cable que hi ha a l’entrada del poble, donant a entendre que mai més marxaran d’aquell lloc. De cop el meu cap va recuperar la imatge de les sabates penjades al carrer del costat de casa meva. És una d’aquelles casualitats que de tant en tant ens passen i que no podem trobar cap explicació. Un d’aquells fenòmens que passen quan conèixes una cosa nova i de cop tothom te’n parla. No se si us haurà passat algun cop, a mi sí.

Però les causalitats no s’acaven aquí. Uns dies més tard vaig quedar amb una amiga i mentre parlavem ella va treure el tema de les sabates. Un altre cop el tema va «venir a mi». A ella l’hi havien explicat que les sabates penjades d’un cable indiquen que en una de les cases del voltant hi viu algú que ven droga. Impossible, vaig pensar, les cases que hi ha aprop de les sabates del meu barri són de gent amb diners i que no responen al prototip de camell. Però ves a saber. Com diuen, les aparences enganyen.

Em vaig quedar amb aquesta explicació, la única i la més llògica de moment. I res, cada dia passava per sota les sabates.

Seguint amb les casualitats, en diverses tardes passejant per Barcelona en vaig trobar més, per tots els barris de la ciutat.

I ara fa una setmana llegint el diari vaig trobar un article al Periódico d’Edwin Winkels titulat «Sabates a mig camí del cel«. Em vaig quedar impressionada que això sortis al diari i em vaig llegir l’article. A més a més de parlar de les dues explicacions que jo ja sabia, a l’article es bateja aquest fenòment amb el nom internacional de shoefiti (grafit i shoe, sabata en anglès). Ho presentaven com un art urbà.

Una altra explicació és que abans els soldats quan acabaven la mili ho celebraven penjant les seves botes per no haver-se-les de posar mai més. I la última explicació trobada fins ara, i potser la més sinistre, és la que diu que en barris nord-americans penjaven les sabates dels membres de les bandes violentes morts en tirotejos o baralles, simbolitzant que mai més se les podria posar.

Jo encara no se que creure. Per mi veure cada dia unes sabates penjades als cables de la llum, no només de Barcelona, sinó de tot el món,  segueix sent un misteri.

Roma, Itàlia

Madrid, Espanya

Nova York, Estats Units

Barcelona, Espanya

Londres, Anglaterra

He escollit aquestes d’entre milers i milers de fotos que corren per internet..

«Del Marroc i Paquistan passant per Sant Feliu»

Siham Maarouf va néixer al Marroc fa 28 anys i en porta tres residint a Sant Feliu de Llobregat, juntament amb el seu marit, la seva filla i a l’espera d’un nadó. És copropietària d’un establiment de menjar ràpid “Dürum Kebab Al Andalus”.

Maarouf va aconseguir arribar fins aquí mitjançant un visat “de vacances”. Va ser llavors quan va conèixer el seu marit actual, d’origen paquistaní, amb el qual va contraure matrimoni aconseguint així la documentació de residència. El seu objectiu era millorar les seves condicions econòmiques.

El viatge el va realitzar sola, deixant els seus pares i cinc germans al seu país natal, on retorna cada any per visitar-los. “Fue muy duro – assegura –, es muy dificil dejar toda tu família”. Tant la seva com la del seu marit són famílies nombroses, de 6 i 5 germans, respectivament, quantitat que no troba excessiva, a diferència del que és habitual a Catalunya.

De religió i tradició musulmana, celebra especialment el Ramadà i la festa de l’Aid-el Kebir (trenta dies després del final del dejuni), juntament amb el seu marit, també musulmà. En aquest sentit, apunta que “tenemos muchos aspectos en común, aunque procedamos de distintos países”. En aquesta mateixa línia, celebren les festes religioses amb amics procedents de diversos països islàmics.

La major part del seu temps el dedica a treballar al seu negoci juntament amb el seu marit, amb qui també comparteix les tasques domèstiques. Al seu país les coses són molt diferents: “Las mujeres se quedan en casa esperando que llegue el marido de trabajar para prepararle la comida.”

A més, pel que fa al seu estil de vida actual afirma que “nuestras familias no se entrometen en nuestro estilo de vida, ahórrandonos así muchos problemas o desencuentros”. Així, Maarouf pot treballar, tendència poc corrent al Marroc: “en mi país, no está bien visto que las mujeres trabajemos, sobre todo  en los pueblos pequeños. Se cree que nuestro papel es estar en casa y preparar la comida para el marido, que jerárquicamente está por encima”. Segons Maarouf, també solen ser habituals els matrimonis de conveniència: “En Marruecos, especialmente en los pueblos del interior, no es estraño que los padres inciten a sus hijas a casarse con un hombre determinado, por motivos culturales y económicos. Sin embargo, en mi caso, tuve la suerte de poder elegir libremente”.

Segons el seu punt de vista, l’estructura familiar tradicional al Marroc no és ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent. Maaurouf destaca que aquí té més llibertats com a dona, entre d’altres la possibilitat de no dependre excessivament del marit per prendre les seves pròpies decisions.

“Seguramente si me hubiera quedado en Marruecos, hubiera tenido una estructura familiar muy diferente a la actual, como por ejemplo la de mis padres.” Al Marroc, Siham hagués constituït, segurament, una família comunitària exògama, com la que tenen els seus pares, basada en matrimonis concertats entre diferents nuclis familiars. Tot i això, a l’emigrar del seu país cap a un d’europeu, ha provocat l’adaptació a l’estil de vida del país que l’ha acollit, caracteritzat per famílies nuclears igualitàries.

Vaga o dia de festa?

Només calia donar una volta per barris no tan cèntrics com Plaça Catalunya, on malauradament el que es va veure allà no va tenir res a veure amb el que entenem per reivindicació, per veure l’ambient als carrers. Per molts (sobretot els sindicats) el 29S havia de ser el dia que marcaria el canvi amb el tema de la reforma laboral, però per molts altres va ser una petita dosis de cap de setmana entre setmana. Només calia sortir al carrer i veure la quantitat de nens jugant als parcs i a les places, la vida que hi havia a les botigues i als centres comercials, que era semblant a la dels dissabtes a la tarda.

Així, el 29S era vaga o dia de festa?