Lliçons magistrals per a periodistes de tot cor

Qui cregui que en aquest llibre trobarà simplement una llista més de les regles i consells per al periodisme no podria estar més equivocat. No esperin ensenyaments evidents, ni meditacions teòriques sobre el tema de la notícia, ni doctrines inflexibles allunyades de la realitat. Ni molt menys. Benvinguts al periodisme humà, al periodisme ètic, al periodisme autèntic. Al periodisme fet amb el cor. Al periodisme que, com no, aspira a canviar el món a través de la denúncia.

Los cínicos no sirven para este oficio no és un assaig, sinó la transcripció de tres debats en els quals Ryszard Kapuscinski va participar. Cadascun d’ells aborda temes diferents, però tots són realment interessants. El primer, se centra en el periodisme com alguna cosa més que un ofici: com un compromís ètic i vital. I aposta pel periodisme de l’experiència, afirmant una idea que el periodista polonès ha complert durant tota la seva carrera: no es pot escriure sobre el que no es coneix de primera mà. No pots escriure sobre els barris pobres d’una ciutat africana sense haver viscut en ells, no pots parlar del que opina el poble sense haver-ho preguntat. Kapuscinski, a més, reflexiona sobre el paper de les fonts d’informació, assegurant que, per a ell, el millor és allunyar-se tant com sigui possible de les versions oficials, les rodes de premsa i del poder en general. Sense deixar d’atendre als esdeveniments històrics, el periodista ha de fugir de la comoditat del dossier de premsa, i esforçar-se a trobar les seves pròpies informacions.
En la segona entrevista reproduïda al llibre, Kapuscinski aborda un dels temes que millor coneix i pel qual se li nota una passió especial: Àfrica. El periodista repassa amb fluïdesa esdeveniments històrics i figures polítiques que ha conegut de primera mà. Una informació interessantissima per conèixer una mica més la situació real del continent i aprofundir en les seves arrels.
Finalment, el tercer capítol està dedicat a una conversa entre Kapuscinski i l’escriptor i crític d’art John Berger. El diàleg és intens i ple de reflexions entre literatura i imatge, sociologia i el paper dels mitjans de comunicació. Dos grans professionals compartint i contrastant punts de vista sobre alguns dels temes més difícils de la nostra societat actual.
Los cínicos no sirven para este oficio és un llibre instructiu, tant des del punt de vista ètic com a professional, així com un exercici de reflexió sobre el món actual. Sovint els metges ens recepten medicaments per curar la febre o els refredats. Receptis vostè aquest llibre per rentar la seva percepció del món en què vivim, per ampliar horitzons. No se’l perdi.

Gabriel García Marquez: “Noticia de un secuestro es una història llena de víctimas”

“Víctimas son los secuestrados y quienes les aman; víctimas son los secuestradores, que tienen de algún modo los motivos del lobo para cometer sus crímenes; víctima es la propia nación colombiana, que vive inmersa en una espiral de crímenes de la que no puede ni sabe salir.”

Així va descriure el seu llibre l’escriptor colombià Gabriel García Márquez el dia de la seva publicació, ara fa 14 anys.  Noticia de un secuestro és un llibre que treu a la llum una història real relacionada amb el narcoterrorisme colombià. Va ser guardonada amb el prestigiós Premi Nobel de Literatura i el reconeixement del govern colombià.

Detalla el segrest, empresonament i alliberació de 9 periodistes que van ser víctimes de Pablo Escobar, líder del Cartel de Medellín (Organització delictiva dedicada al tràfic de cocaïna). És una novel·la periodística que va ser escrita després que Maruja Pachón, una de les periodistes segrestades, demanés a García Márquez que plasmés tota la realitat en un llibre. Les declaracions dels rescatats, una àmplia investigació de la policia i un minuciós treball periodístic del novel·lista colombià, van donar lloc a una crònica que relata uns fets terribles explicats al detall sense distorsionar el més mínim la realitat ni el dramatisme.

Són molts els encerts que fan d’aquest llibre una obra mestra: la capacitat de García Márquez de convertir en matèria interessant la monòtona vida quotidiana de nou segrestats. El canvi dels punts de vista, que passa d’uns personatges a uns altres de manera clara però també imperceptible; no hi ha salts bruscos ni canvis estranys que fan que perdis el fil de la lectura. És capaç de transmetre els sentiments, tan desconeguts per la majoria de lectors, dels nou segrestats, amb el mèrit d’utilitzar sempre la tercera persona i no utilitzar el recurs més fàcil i tan vist del monòleg interior. En cap moment fa descripcions amb pels i senyals d’assassinats i execucions. En el cas de la única segrestada executada, Marina Montoya, l’autor centra la seva atenció en les seves companyes i en turment que suposa per elles la mort d’una amiga.

Ara bé, tot i que l’autor ens va explicant de forma detallada al llarg del llibre la història passada i present de Colòmbia, podria ser útil pel lector conèixer més àmpliament la realitat recent del país i dels personatges que apareixen. I així poder apreciar clarament tot el contingut de l’obra, sobretot la part de política que pot resultar complexa. Pot llegir-se perfectament sense aquests coneixements, però és molt possible que en alguns moments les explicacions polítiques siguin difícils i s’alenteixi la lectura amb l’aparició constant de personatges polítics importants.

M’agradaria destacar la frase final de la novel·la: «Por primera vez se les saltaron las lágrimas que los tres se habían propuesto reprimir. No era para menos: hasta donde alcanzaba la vista, la otra muchedumbre de los buenos vecinos había desplegado banderas en las ventanas de los edificios más altos, y saludaban con una primavera de pañuelos blancos y una ovación inmensa la jubilosa aventura del regreso a casa»(p.306, capítol 11). Una frase poètica i d’una gran bellesa literària que ens deixa amb el sabor de boca del millor García Márquez.

Retorno a la Patagonia

La literatura de viatges, com tot gènere, té alguns autors clau que són referència per aquells que vulguin llegir i disfrutar de narracions sobre aventures en els llocs més remots del món.

“Retorno a la Patagonia”, escrit al 1985, n’és un exemple clar. Els autors, Paul Theroux i Bruce Chatwin, dos dels escriptors de viatges amb més fama i prestigi, van plasmar en aquest llibre les sensacions de la seva estada a la Patagonia, aquell lloc màgic i captivador que combina els paisatges més bonics amb extremades temperatures i la sensació d’estar, literalment, a la fi del món.

Al principi del llibre Chatwin explica que ell i Theroux comencen el viatge al sud d’Argentina tant per l’experiència que els aporta recórrer tota aquella zona, com per la importància que té per tots dos literàriament. Quan són en aquelles terres llunyanes la seva imaginació i creativitat floreix.

No és un llibre merament descriptiu en el que s’expliqui fil per randa el que fan els protagonistes i el que veuen els seus ulls. Al contrari, els autors es dediquen a explicar el que senten i el que experimenta el seu cos quan són a la Patagonia. És així com aconsegueixen transmetre exactament els paisatges i els espais, donant al lector l’oportunitat d’imaginar i experimentar les mateixes sensacions que ells van viure. Escriuen interessants monòlegs parlant de les seves vivències i impressions, però també coneixements històrics i anècdotes que guarda la regió. Per aconseguir un acabat perfecte i canalitzar cap al lector les meravelles de la regió, els autors reuneixen cites de llibres d’historiadors, exploradors i científics captivats també per la Patagonia. Podem trobar noms com Magallanes, Darwin, Pigafetta, De Weet o  Spelbergen, entre molts d’altres. Així, sense necessitat de grans textos explicatius i descriptius de la zona ni fotografies dels paisatges més fantàstics, Chatwin i Theroux aconsegueixen que el lector canviï la seva opinió sobre la Patagonia, passant de ser un territori desconegut i remot a ser una zona amb interès i moltes coses per descobrir. A mesura que el llibre avança notes que alguna cosa dins teu canvia, i de cop te n’adones que de la lectura n’han sortit unes ganes noves de viatjar i descobrir nous llocs, com és el cas de la Patagonia.

L’obra utilitza un vocabulari elegant, amb expressions riques adornades amb adjectius d’un alt nivell lèxic que transporten al lector al vell mig de la Patagonia. Tot i així, aquest vocabulari tant ric fa que en algunes ocasions la lectura s’alenteixi simplement per entendre i assimilar-lo.

Un altre aspecte a destacar és el ritme ràpid i contundent de l’obra. El fet de trobar constantment cites i fragments dels autors esmentats anteriorment fa que la lectura sigui molt més amena i distreta, com si les pàgines passessin soles, i el lector es troba al final del llibre sense ser conscient de quasi haver-lo començat.

Així, la sabia combinació d’història, anècdota i geografia, de fets i de ficcions, de lleugera autobiografia i complicitat literària amb el lector donen lloc a un llibre fàcil de llegir i difícil d’oblidar, que crea una imatge propera i real d’un lloc tan estrany, foraster i llunyà com la Patagonia.

La imagen de la Patagonia fué todo un descubrimiento.

Pensé: “Ninguna parte es un lugar”. (Paul Theroux)