Fa vuit anys que El mètode Grönholm es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya, i des de llavors que tot el que he sentit d’aquesta obra han estat crítiques excel•lents, paraules boníssimes i recomanacions. Ara que s’ha tornat a estrenar al teatre Poliorama i que queden pocs dies perquè s’acabi no podia ser que em quedes sense veure-la, així que ahir a la nit vaig assistir a l’espectacle. Vaig ser afortunada d’escollir un dia en que després de l’obra hi havia programat un col•loqui amb l’autor i els actors. La jugada em va sortir rodona!
A El mètode Grönholm, quatre candidats, tres homes i una dona, es presenten a la fase final d’un procés de selecció que ha organitzat una important multinacional per triar qui ocuparà un alt càrrec executiu. L’obra ens mostra a què estan disposats a renunciar per aconseguir la feina, fins on arriba el seu esforç i la seva lluita per obtenir el lloc de treball somiat o quins són els límits en l’actuació de cada candidat. El joc entre els aspirants es torna també un combat de sentiments, ambicions, enveges, veritats i mentides.
Així, Jordi Galceran, autor de l’obra, ens proposa una divertida caricatura, que no s’allunya tant de la realitat, sobre les tensions, els conflictes del món laboral i l’ètica empresarial, que també recorda la manera de fer, de passar per sobre dels altres, que impera en la nostra societat.
A més a més de contar amb un guió molt ben treballat i amb un toc d’humor, una història que enganxa des del primer moment, i una posada en escena simple però suficient, l’obra guanya amb el treball dels actors, que s’ha de reconèixer que és perfecte. Representen la funció un quartet de luxe: Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Jordi Diaz i Roser Batalla.
La idea de l’obra va sorgir d’un cas real. Fa uns anys va sortir al diari una noticia que explicava que s’havien trobat a unes escombraries de Madrid tot tipus d’observacions de les candidates d’un procés de selecció per una becant en un supermercat. A partir d’aquest moment Jordi Galceran es va sentir atret pel tema, sobretot per “aquest joc al que juga l’entrevistat i l’entrevistador a les entrevistes de feina: un fingeix ser el que vol que sigui l’empresa i l’altre intenta descobrir com és aquella persona en realitat”. A partir d’aquí Galceran va documentar-se sobre processos de selecció, va agafar una idea i va escriure l’obra. “És el relat d’un seguit de situacions portades a l’extrem, però tot i així moltes coses de les que fan o proves a les que es sotmeten els candidats les vaig extreure dels llibres tal i com estan a l’obra”.
Quan veus l’obra et trobes davant d’una història bastant fosca, dura i humiliant alhora farcida de comèdia i un humor fred. Quan Galzeran va escriure l’obra, assegura “que la seva intenció no era fer riure a la gent”, però que des de la primera estrena va quedar clar que la gent es divertia veient com l’ambició per aconseguir una mica més de prestigi o de diners ens fa actuar de manera ridícula. “Diverteix perquè tracta d’un tema que coneixem molt; tots estem triats constantment, oferim una imatge que pensem que agradarà als altres” explica Galzeran. “L’obra s’ha estrenat ja a 35 països, i no se com ho vaig fer però tothom riu igual”, confessa, “suposo que deu ser perquè és un tema que ens toca de prop a tots i que tots hem viscut alguna vegada”.
El mètode Grönholm, aquest títol que tantes i tantes vegades hem sentit en els últims anys, no era el títol inicial de l’obra. “Al principi la vaig titular Selecció Natural, però no m’acabava de convèncer perquè només amb el títol ja explicava massa de l’obra”, apunta. La feina va ser seva per trobar un nom adient per l’obra i que a més a més no comuniques res del que passava en escena. “Un dia vaig veure que molts dels psicòlegs que inventen processos de selecció de personal eren escandinaus, així que vaig obrir el Google i vaig posar apellidos escandinavos i em va sortir una llarga llista de noms. Grönholm era l’únic que em sonava, ja que feia poc un conductor de rallis amb aquest nom havia guanyat el mundial, i així va ser com vaig decidir el nom.”
Als 35 països que s’ha estrenat l’obra s’ha fet amb el mateix nom, tot i rebre moltes crítiques i propostes de canvi, ja que deien que “amb aquest nom sembla una obra científica” o que és un títol “que no convidava a l’espectador a anar al teatre”. Galzeran no va permetre cap canvi de nom a cap país menys a Finlàndia, ja que “allà el cognom Grönholm és molt comú, i per ells el títol de l’obra era com per nosaltres una obra titulada El mètode García”, explica entre rialles.
En tots els casos, El mètode Grönholm és una obra gairebé obligada per aquell que vulgui passar una bona estona veient quatre empresaris ben vestits fent coses impensables per aconseguir una plaça de director executiu, i si teniu sort i enxampeu un dia amb col•loqui final no dubteu en quedar-vos-hi.
Què en penses sobre... 